Màgia o malefici

 dilluns 7 d'octubre de 2013 

Elvira Feliu

Perquè em pugueu comprendre tots els que en llegir "tres de deu" us sona més aviat a fracció matemàtica que no pas a construcció humana vull jugar-me la pell fent comparacions perquè pugueu, si més no, fer-vos una idea del que significa fer un tres de deu en el món casteller. 

Deixant de banda la mítica polèmica sobre si els castells són un esport o una tradició - o bé totes dues coses - m'agradaria que entenguéssiu que un tres de deu és com un "tiki-taka" d'Iniesta, Xavi i Neymar que acaba amb un golàs de Messi. Un tres de deu és una esmaixada de Kobe Bryant en una final de la NBA. Un tres de deu és, pel casteller que aconsegueix descarregar-lo, una Festa Major, un plat de macarrons de la "iaia", fins i tot dos. Un tres de deu és reviure la maneta al Real Madrid, tornar a sentir la veu de Freddie Mercurie amb la de Montserrat Caballé.

Un tres de deu és tancar els ulls, passar molta calor, mirar amunt, cridar, aixecar el puny i deixar-te endur per l'absoluta eufòria de la plaça. Un tres de deu és silenci i soroll, un conjunt tan explosiu de crits que t'acaba deixant completament sord. Un tres de deu és submergir el cap sota l'aigua i deixar la ment en blanc.

Un tres de deu és acariciar els núvols...

Abans d'aquest estiu, l'única colla castellera que havia aconseguit carregar i descarregar aquest castell, el tres de deu amb folre i manilles, era la terrassenca, els Minyons de Terrassa.

Precisament va ser aquesta ciutat la que, el 22 de novembre de 1998, va tenir el plaer de veure descarregar per primer cop a la història dels castells aquesta magnífica construcció humana.

Els Minyons de Terrassa no en van tenir prou amb una sola vegada sinó que al 2002 el varen repetir, convertint-se així en l'últim any que aquest castell es va poder veure descarregar... fins aquest estiu.

3 de 10 dels Minyons de Terrassa (2002) 

Varen ser 9 anys, 29 intents i moltes llenyes els culpables de convertir el tres de deu, la construcció més alta que s'ha vist fins el moment, en un castell que semblava impossible.

Després de tot aquest temps de neguit i d'espera intentant atrapar el fum amb les mans, els Castellers de Vilafranca van aconseguir portar-lo a plaça durant la Diada de Sant Fèlix, el passat 30 d'agost d'aquest mateix any 2013, i descarregar-lo. 

Si voleu que us digui la veritat, la sensació d'anar al compàs de tots els cors que bategaven a la Plaça de la Vila de Vilafranca sabent que hi havia tants sentiments en joc i de veure des de l'alçada d'un balcó l'emoció en les cares dels protagonistes d'aquell moment i de tant a prop és indescriptible.

Aquestes són les tres imatges que vaig poder capturar durant la construcció d'aquest magnífic castell: el moment de concentració quadrant la pinya, l'execució del tres de deu abans d'haver-hi entrat el pom de dalt (la canalla) i finalment l'eufòria dels verds congelada en una fotografia.

3 de 10: 10 pisos de 3 persones (exceptuant el pom de dalt) // Fotografia: Elvira Feliu.

"Un tres de deu és silenci i soroll, un conjunt tan explosiu de crits que t'acaba deixant completament sord. Un tres de deu és submergir el cap sota l'aigua i deixar la ment en blanc." 

Potser aquesta imatge que vaig fer us suggereix la mateixa sensació que intento descriure...

Fotografia: Elvira Feliu